LES
TRANSFORMACIONS DE L'AGRICULTURA
1.1
LA CONSOLIDACIÓ DE LA PROPIETAT PRIVADA DE LA TERRA
Els liberals del segle XIX tenien una
nova concepció jurídica de la propietat que implicava l'eliminació
de les reformes pròpies de l'Antic Règim i la consolidació de la
propietat privada de la terra, que era element molt important a la
nova organització capitalista d'economima. Per tant, això és va
anomenar reforma agrària liberal. L'objectiu d'aquesta reforma era
alliberar la terra de les traves que posava l'Antic Règim
(desenvolupament de la propietat i de l'economia de mercat).
La reforma de la propietat volia
millorar la producció agrària. Les mesures principals de la
reforma van ser l'abolició de les senyories i dels drets
jurisdiccionals, la desvinculació de la propietat i la
desamortització de les terres de l'Església i dels béns comunals.
Per això, la terra va ser una mercaderia que es podia vendre i
comprar. Hi va haver més mesures per als propietaris, que donaven
més llibertat per disposar de les seves terres i dels productes que
obtenien amb elles.
1.2
ELS EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA
L'abolició de les senyories i dels
drets jurisdiccionals no va significar. Molts pagesos reclamaven la
propietat de la terra que conreaven, van quedar lliures de rendes
senyorials, però la situació no va millorar gaire. Després de la
reforma es van convertir en arrendataris o en assalariats d'un
propietat privat i el problema de les jornalades es va fer més
greu.
La desvinculació de la terra i les
desamortitzacions van permetre la sortida al mercat de milers de
propietats, on van comportar una modificació de la propietat
territorial. Com a conseqüècia d'aquest procés, van canviar l'amo
de molts edificis i de parcel·les agràries, això va provocar un
increment de propietaris. Molts dels nous propietaris estaven més
interessants en aconseguir les rendres i no invertir en la terra. La
majoria d'ells no eren conreadors directes.
La desamortització no pot ser
considerada un fracàs, perquè va complir alguns objectius com
finançar la guerra carlina,...
A Espanya la producció agrícola va
augmentar.
Els objectius de la reforma agrària
era eliminar les terres amortotzades, consolidar la propietat
privada i incrementar la producció agrícola.
1.3
LES NOVES FORMES DE PROPIETAT A CATALUNYA
La consolidació de les reformes de
propietat va prendre a Catalunya un camí diferent del que va seguir
a la resta d'Espanya.
Lleis de desvinculació eren dictades
pels governs liberals espanyols. La noblesa catalana continua rebent
els ingressos dels censos emfitèutics, estava molt afeblida per la
pèrdua de capital dels anys anteriors, per la conseqüència de
l'augment dels preus i de l'oposició de molts pagesos a pagar les
rendes senyorials. Això va causar que els nobles tenien que vendre
una part del seu patrmoni agrari en benefici de la burgesia urbana i
de pagesos (antics emfiteutes).
A Catalunya la desamortització no va
generar un traspàs de la propietat, perquè la propietat de
l'Església i dels municipis eren menors. Es va oferir als pagesos
la possibilitat de redimir en cens que pagaven i d'accedir a la
propietat.
L'abolició dels drets senyorials i
dels delmes són factors que van consolidar el control de la pagesia
sobre la terra. Els contractes de conreu a llarg termini pertenien
al pagès arrendatari i van aplicar algunes millores per poder
incrementar la producció. Gràcies a això, a Catalunya hi ha haver
una evolució d'agricultura, que va ser superior a la d'altres zones
d'Estat.
1.4
ELS LÍMITS DEL CREIXEMENT AGRARI ESPANYOL
La conseqüencia més important de la
reforma agrària liberal va ser la rompuda de noves terres no
conreades. La superfície agrària va augmentar des de 10 milions a
16 milions d'hectàrees que va fer que hi hagi un augment de la
població i el poder de prescindir les importacions de cereals.
Al 1860 la majoria expansió de
conreus va ser la dels cereals, que representava un 80 % del sòl
agrícola espanyol. El segon producte molt important va ser la
vinya, que es va convertir en un producte d'exportació. El blat de
moro també era molt important, sobretot el de les patates. Per
això, la ramaderia va empitjorar. Va augmentar la cabanya porquina.
Gràcies a un increment de la
superfícies hi va haver un augment de la producció agrícola.
El lent augment de la productivitat
era causat per la falta de les millores tècniques. Però això, a
Submeseta i a Galícia moltes families no podien alimentar als seus
fills (Minifundisme).
A Castella la Nova, Extremadura i
Andalusia la gran propietat tampoc no va ajudar a millorar la
productivitat. La majoria dels propietaris eren interessats només
per obtenir beneficis fàcils, això va frenar la innovació
agrícola. Tot això va provocar una intensa conflictivitat pagesa
al llarg del segle XIX.
1.5
L'EXPANSIÓ AGRÍCOLA CATALANA
Hi va haver un augment de la
producció argícola gràcies a l'especialització i a
l'intensificació de l'ús del sòl, que van ser afavorides per les
transformacions de la propietat. La productivitat es situava per
sobre de la mitjana espanyola, però per sota dels països d'Europa.
Per tant, la prosperitat de l'agricultura catalana va acomplir una
funció cabdal per a l'arrencada del procés d'industrialització.
La vinya per poder obtenir vi va
haver de construir el motor principal d'una agricultura cada vegada
més especialitzada per comarques, però les oliveres i els arbres
fruiters van tenir una importància considerable. Gràcies als
beneficis que va obtenir la productivitat de vinya va augmentar la
superfície. A les comarques de Barcelona o Tarragona es podien
considerar de monocultiu vitícola.
El vi va ser exportat a les colònies
antillanes i també a tot l'Espanya. A partir de la plaga de la
fil·loxera va augmentar aquest conreu. La demanda francesa de vi va
provocar un increment de les explotacions i els preus van pujar. Es
coneix com a època de l'edat d'or de la viticultura.
El conreu dels cereals i de llegums
es va reduir o ve augmentar molt lleugerament. Això va comportar un
dèficit alimentari, perquè la producció d'agricultura catalana no
era suficient per cobrir les necessitats de la població. Es va
construir el canal d'Urgell, que irrigava les comarques de la
Noguera, l'Urgell i el Segrià. Per millorar la producció es va
començar a conrear l'arròs al delta de l'Ebre.
L'EVOLUCIÓ
DEMOGRÀFICA
2.1
EL CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ
Al 1800 a Espanya hi va haver 11,5
milions d'habitants i al 1860 ja n'hi havia 18,5 milions. Amb
aquestes xifres podem observar que hi va haver un augment molt gran
de la població espanyol, fins 60 %. Les causes d'aquest augment va
ser la desaparició de determinades epidèmies, la millora de la
dieta i l'expansió d'alguns conreus (blat de moro i les patates).
Però el creixement d'Espanya va ser un dels més baixos al
continent europeu, es degut a la causa del manteniment.
Hi va haver una mortalitat elevada,
sobretot infantil causada per les males condicions sanitèriess i
per l'impacte de les epidèmies, tot això va molt relacionat amb la
pobresa de la majoria de la població. Les malalties van ser
relacionades amb la manca d'higiene. Una mala collita era suficient
per provocar una gran escassetat d'aliments, que provocava fam,
desnutrició i un augment de la mortalitat. Això és diu,
creixement limitat.
A Catalunya el creixement econònic
més elevat va fer que la població augmenti, des de 0,9 milions al
1797 a 1,9 milions al 1900, això significa que hi va haver una
doblació de la població. Aquest increment de la població va ser
degut a una davallada de la mortalitat, com a conseqüència d'una
millor alimentació i de la disminució de les epidèmies. La taxa
de natalitat era força elevada i la mortalitat dels infants va
baixar, menys en els centres urbans. Per això, el procés de
transició demogràfica a Catalunya va començar durant la segona
meitat del segle XIX.
2.2
L'ÈXODE RURAL I EL CREIXEMENT URBÀ
El procés d'urbanizació va ser
limitat per culpa de la modesta transformació industrial i de
endarreriment agrari. El creixement de les
ciutats va ser lent.
Fins l'any 1860 les migracions van
ser de poca magnitud, però des d'aquesta data hi ha haver un
augment de la població urbana. El creixement més important era a
Madrid (capital) i a Barcelona (nucli industrial i punt de
destinació). La majoria de la població espanyola continuava sent
rural. Hi va haver un resultat irregular de la població, que es
deia dualisme.
A Catalunya els moviments migratoris
interiors van ser força intensos i en dues direccions: del camp a
la ciutat i de l'interior a la costa. A Barcelona i als nous nuclis
industrials va augmentar la població. La majoria dels nuclis
industrials es situaven a la costa i les comarques del Pirineu i el
Solsonès van perdre un 40 % de la seva població. Això va fer que
hi hagi un increment de la urbanització de Catalunya.
2.3
LES MIGRACIONS TRANSOCEÀNIQUES
A les últimes
dècades del segle molts espanyols han hagut d'emigrar a ultramar.
Aquesta gent va voler millorar les seves condicions de vida.
Els focus d'emigració
van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, són llocs
on hi havia llocs de treball i eren zones amb escassetat de terres.
La destinació més important era Hispanoamèrica, sobretot
l'Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. Molts catalans també van
migrar cap a Cuba. Es calcula que al 1860 hi va marxar
aproximadament 200.000 persones d'Espanya cap a Amèrica, on el
continent Americà oferia moltes oportunitats i hi havia una
facilitat del viatge gràcies als vaixells de vapor. Els gallencs
van ser el contingent emigrant més important, des de 1853 fins 1882
hi van emigrar a Amèrica uns 325.000 de persones, que es el 60 % de
la població espanyola.
Els espanyols emigraven
a Amèrica per qüestions laborals, però el moment més important
d'aquestes emigracions va ser entre els anys 1900 i 1929 (Primera
Guerra Mundial) hi va marxar més d'un milió de persones amb el
propòsit de fer fortuna al nou continent ('' fer les Amèriques'').
LA
INDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA
3.1
LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA
Es va començar la indústria moderna
de Catalunya en el sector tèxtil cotoner. Tot això comença en les
fàbriques d'indianes que van augmentar la producció i havien
incorporat les primeres filadores mecàniques.
El procés de mecanització: hi va
haver un salt a una economia industrialitzada ¡, en la qual es va
introduir la màquina de vapor i es va mecanitzar el procés
productiu. La mecanització es va iniciar abans de la filautra. Les
causes de la ràpida mecanització de la filautra podem destacar
l'escassetat relativa de mà d'obra. Hi va haver un augment dels
salaris gràcies a la repatriació de molts capitals espanyols de
les colònies americanes que es van independitzar.
La mecanització va comportar un
augment de la producció i una disminució dels costos. Els preus
més baixos van estimular la demanda que va augmentar amb la
protecció aranzelària i la substitució de les peces de llauna per
les de cotó. Es va provocar una fase de creixement del sector
tèxtil. Durant la Guerra de Secessió dels Estats Units hi va haver
una fam de cotó, perquè els empresaris tenien dificultats per
obtenir matèries primeres.
Es va iniciar la nova fase expansiva
que va tenir tres procesos: la mecanització del tissatge, la
transformació dels edificis industrials i la substitució
energètica. S'utilitzava l'energia hidràulica que va comportar un
canvi en la localització de les fàbriques i la creació de
colònies al costat dels rius.
Característiques de la indústria
tèxtil: La indústria catalana es caracteritzava en la indústria
lleugera. Van predominar les indústries intensives en capacitat
empresarial i comercial. Hi va haver un predomini de les petites i
mitjanes empreses, i es va mantenir una producció domèstica.
Hi havia dues limitacions importants;
primera, la pobresa del subsòl català, escàs en carbó les
dificultats del transport. Una bona part del carbó que consuimien
els catalans proveïa de Gran Bretanya. I segona, la feblesa del
mercat espanyol (pagesos amb poca capacitat adquisiva).
La localització industrial;
l'objectiu era reduir els costos, la majoria de les indústries es
trobaven a les costes, sobretot a les comarques de Barcelonès,
Maresme i Garraf. Per poder obtenir energia hidràulica la indústria
es va desplaçar cap a les comarques del Besòs, el Llobregat, el
Cardener i el Ter.
3.2
VAPORS I COLÒNIES
Vapors i colònies eren dos models
d'organització de la producció industrial. Els vapors es donava a
les indústries tèxtils que utilitzaven l'energia del carbó.
Estaven situats als barris industrials de les ciutats costaneres.
Hi ha haver dificultats per proveir
carbó a bon preu va fer que es cressin les colònies, que estaven
lluny dels nuclis urbans i es situaven al costat dels rius per poder
obtenir energia hidràulica. A les colònies s'hi van establir unes
relacions dominades pel paternalisme dels amos i amb poca
conflictivitat social.
L'organització de la producció en
colònies tenia inconvenients, perquè exigia unes construccions
comlexes i es va reduïr el procés de producció. Els costos del
transport eren alts. Però l'organització de la població en
colònies també va tenir avantatges com per exemple, tenien aigua
gratuït, mà d'obra més barata i beneficis fiscals.
3.3
LA DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL
La indústria tèxtil que era un
sector que predomia, no va fer que no hi hagi desenvolupament dels
altres sectors. El sector de la llana va créixer gràcies a la
macanització i a la indústria de la màquina de vapor que es
situava a Sabadell i a Terrassa. La metal·lúrquiga a Catalunya va
tenir un paper subsidiari. La Maquinista Terrestre i Marítima va
ser creada al 1855 a Barcelona, va ser molt important. La indústria
química va avançar molt, va ser lligada amb la producció d'àcids.
Al 1875 es va instalar la primera
instal·lació elèctrica d'Espanya i dos anys després es va
establir la primera comunicació telefònica entre Barcelona i
Girona. Al 1881 es va crear la Sociedad Española de Electricidad.
Les manufactures tradicionals van
continuar el seu desenvolupament i van fer un paper important en la
diversificació industrial de Catalunya. També es va iniciar la
producció de gas . El creixement industrial va potenciar el
desenvolupament dels serveis.
L'ESTRUCTURA
INDUSTRIAL D'ESPANYA
4.1
LA INDÚSTRIA SIDERÚRGICA
La siderúrgica va ser el sector que
va acompanyar el sector tèxtil en la implantació de la indústria
moderna. Aquest sector va ser molt lligat al desenvolupament del
ferro i del carbó.
Les primeres siderúrgies: a
Andalusia hi va haver els primers intents de crear la siderúrgia
moderna. S'hi van instal·lar els Altos hornos Heredia, que van ser
els primers que van introduïr a Espanya el forn anglès i
l'afilament del ferro colat. Per tant, la producció siderúrgica
andalusa va ser hegemònica. Aquest primer intent va fracassar. Per
això, els costos de la producció van ser més elevats. Al segle
XIX, la siderúrgia va entar en una decadència definitiva.
Per el fet de que en Astúries hi
havia jaciements, aquesta regió es va convertir en el centre
siderúrgic d'Espanya. Les seves mines de carbó van afavorir la
localització de les siderúrgies a prop dels centres miners. La
producció de ferro va créixer. Es va reduïr la producció, però
siderúrgia d'Astúries va mantenir la primancia, perquè era la
única zona d'Espanya que tenia carbó mineral.
L'hegemonia de Biscaia: al 1876 va
arribar el carbó de coc gal·lès a Bilbao que es va consolidar la
indústria siderúrgica al País Basc. El poder calorífic més alt
del carbó gal·lès i el preu més baix van comportar la pèrdua de
competivitat de les empreses asturianes, que van tenir costos mots
alts. La consolidació d'un eix comercial entre Bilbao i Cardiff
(exportació de mineral de ferro a Gran Bretanya i la importació de
carbó gal·lès als forns bascos) va tenir un paper de primer ordre
en la industrialització del País Basc.
Es va construir empreses
siderúrgiques basques; Vizcaya (1882) i Sociedad Anónima Altos
Hornos y Fábrica de Hierro Acero de Bilbao (1885). Al 1885, Altos
Hornos de Vizcaya va instal·lar el primer convertidor Bessemer
d'Espanya, que fabricava hacer. Gràcies a això, la producció de
ferro a Biscaia representava un 20 % del total espanyol.
4.2
LA LENTA EXPANSIÓ INDUSTRIAL
Catalunya i el País Basc tenien una
estructura industrial moderna (producció tèxtil i la siderúrgica).
La indñustria agroalimentària tenia
un paper econòmic rellevant, que epresentava més de la meitat del
total industrial d'Espanya i que a Andalusia, Astúries, les
Canàries i Extremadura arribava al 75%. A València els beneficis
van estimular la creació d'indústries. A Aragó es va consolidar
una important indústria farinera. En la majoria dels casos es
tractava d'indústries locals per un mercat proper. A Madrid també
es va crear una indústria tipogràfica i editorial com a sector
capdavanter.
El sector metal·lúrgic i químic
representaven només el 3% de la indústria, però anaven millorant
al llarg del segle. El procés d'urbanització (indústria del gas)
es va estendre per Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i Sevilla.
La indústria químia no va tenir un desenvolupament significatiu
fins al segle XX.
4.3
LA PRODUCCIÓ MINERA
Hi va haver una explotació dels
jaciments miners del subsòl espanyol. Els dos minerals més
importants va ser el ferro i el carbó.
Hi havia un augment de la demanda de
carbó que va ser afavorit per la màquina de vapor i pel
desenvolupament de la siderúrgia. A moltes zones d'Espanya hi havia
jaciments, però a Astúries la mineria del carbó va assolir un
desenvolupament més gran, perquè hi havia més recursos i
facilitat per accedir al transport marítim.
La mineria del ferro va ser un sector
en expansió. L'escassetat de la demanda interior va fer que la
majoria part de la producció fos destinada a l'explotació. Una
bona part era exportada cap a Gran Bretanya, però també a
Alemanya, França i Bèlgica.
La desamortització del subsòl: La
llei de mines del 1868 va suposar la fi del a reglamentació de les
concessions miners i la liberalització del sector, que va iniciar
l'explotació massiva dels jaciments espanyols. L'expanció de la
producció està dividida en tres factors; l'augment de la demanda
internacional, els avenços de les tècniques i l'endeutament crònic
de la hisenda espanyola.
L'explotació dels jaciments miners
espanyols va crésixer molt. El plom de Linares, La Carolina i el
coure de Riotinto, el mercuri d'Almadén, el zinc de Reocín. La
majoria de que se'n va treure es va exportar. L'extracció d'aquest
recursos va tenir efectes molt minsos, perquè la majoria era
exportada.
EL
FERROCARRIL I EL MERCAT
5.1
LA CONSTRUCCIÓ DEL FERROCARRIL
A Espanya es va iniciar la xarxa
ferroviària al 1855, amb la llei general de ferrocarrils.
Etapes de la construcció del traçat:
tres fases; la primera gran expansió del traçat es va fer entre
els anys 1855 i 1866, la crisi financera del 1866 va provocar un
període de que no es constuïa el traçat. Els ferrocarrils
produïen uns beneficis molt escassos. Després de la crisi es va
iniciar una nova etapa constructiva durant la qual es va completar
el traçat de la xarxa. Però només van continuar les companyies
actives la del Norte i la MSA, les altres van dessaparèixer per el
fet de la fallida anterior.
Els efectes del ferrocarril sobre
l'economica: es va consolidar una estructura radial de la xarxa amb
centre de Madrid, que va fer que hi hagi dificultats entre les zones
més indústrials i dinàmiques. Després es va fixar un ample de
via més gran que el de la majoria de les línies europees. Per
poder augmentar la potència de les locomotores s'havia de
instal·lar calderes de vapor més grosses. La llei va autoritzar
les comanyies constructores a importar tots els materials necessaris
per a la construcció de la xarxa ferroviària ''aranzels duaners''.
5.2
LES DIFICULTATS DEL MERCAT INFERIOR
Es van suprimir els impostos de pas i
es van eliminar les taxes i els impostos indirectes sobre el comerç.
Es va crear un sistema de transport
que permetia el trasllat de les mercaderies de les zones productores
a les consumidores molt ràpid i a un cost raonable. Malgrat les
seves limitacions, el ferrocarril va ser indispenasable. Era un
sistema de transport massiu, barat i ràpid que afavoria
l'intercanvi de persones i de mercaderies entre les diferents
regions, i augmenta el comerç interior.
El comerç de Catalunya amb la resta
d'Espanya es va intensificar i una gran part de la producció
industrial catalana es va dirigir al mercat espanyol. Aliments i
primeres matèries arribaven a Catalunya procedents de la resta de
la Península. L'energia del vapor es va amplicar a les embarcacions
i la navegació es va convertir en un dinamitzador del comerç a
llarga distància. El port de Barcelona es va consolidar com un dels
més importants per l'entrada i sortida del comerç català.
Hi va haver problemes, escàs
desenvolupament industrial de moltes regions espanyoles, predomini
de l'economia agrícola amb una productivitat baixa, escassa
capacitat adquisitiva d'una bona part de la pagesia i manca de la
demanda.
5.3
L'AUGMENT DEL COMERÇ EXTERIOR
Durant el segle XIX, les exportacions
espanyoles van créixer a un ritme similar al del conjunt d'Europa.
Es poden diferenciar dues grans etapes; del 1815 a 1850 hi va haver
un creixement modest, però sostingut. I la segona etapa, del 1850 a
1900 de major augment per la influència de l'expansió
internacional.
Les exportacions més revellants eren
l'oli i el vi i les importacions el teixits de cotó i lli. Després
a la segona meitat del segle, era el cotó en floca i el carbó
(importacions), els minerals s'havien afegit als productes agraris.
Les relacions comercials amb
l'exterior es veuran alterades amb la pèrdua de les colònies
americanes. A partir del 1850, Espanya es va anar vinculant cada
vegada més a les economies més avançades d'Europa i els marcat
van ser substituïts per França i Gran Bretanya. El comerç amb
Cuba i Puerto Rico es va mantenir durant tot el segle. La venda dels
productes catalans a les Antilles va ser molt important i va
permetre finançar l'adquisició del cotó en floca nord-americà i
del carbó gal·lès.
5.4
LLIURECANVISME I PROTECCIONISME
Hi va hever un gran debat ecònomic
del segle XIX entre el lliurecanvisme i el proteccionisme. La
política aranzelària del successius governs espanyols va
evolucionar des d'una primera etapa de progrés del lliurecanvisme,
fins al 1870, a una altra de dominada per proteccionisme. Els
industrials tèxtils catalans, cerealistes castellans, sector
carbonífer asturià i siderúrgics bascos pressionaven els governs
per protegir els seus productes. Això va obstaculitzar la
vinculació amb el mercat extrior. Fins al 1874 Espanya va fer un
esfor´de liberalització del comerç exterio. Sembla que
l'endarreriment industrial espanyol va ser el resultat de múltiples
factors; inestabilitat institucional, endarreriment agrari, manca
d'una reforma fiscal, … que va ser dintre d'un marc geogràfic de
recursos naturals.
HISENDA,
BANCA I DINERS
6.1
HISENDA I DEUTE PÚBLIC
Al 1845 el govern liberal va impulsar
una reforma fiscal per eliminar les exaccions fiscals dels
privilegiats i augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat
davant d'impostos. Els nous impostos directes no van incloïr les
rendes personals, que van construir un dels ingressos més grans de
les hisendes públiques dels països avançats d'Europa. Per això
l'Estat no va aconseguir un augment de la recaptació en els termes
esperats.
Les finances de l'Estat van perpetuar
novament el dèficit de la hisenda pública, que tenien que
finançar-se a partir del crèdit exterior, feien consessions
importants a grups estrangers a canvi de fons, i sobretot a través
del deute públic, que feia que hi hagi encara més endeutament.
L'Estat va haver de declarar-se en fallida per el fet de que no va
complir les oblagacions com, el pagament d'interessos i
d'amortitzacions. Això va fer que es perdi la confiança dels
prestadors internacionals, per tant cada vegada es negociava les
condicions pitjors per l'Estat, que provoca encara més el problema
financer.
6.2
EL SISTEMA FINANCER
En el segle XIX el banc espanyol més
gran va ser el Banco Español de San Fernando, creat al 1829. Al
1844 es va fundar dos bancs més, el Banco de Isabel II i el Banc de
Barcelona (banca autòctona catalana). La fundació del Banc
Hispanocolonial no va aconseguir crear un sistema de crèdit poderós
per finançar la indústria. Al 1831 es va iniciar el funcionament
de la borsa de Madrid i el de la Barcelona al 1860.
Al 1856 es va crear el Banco de
España. La indústrialització basca va afavorir el sorgiment d'un
sector bancari per donar al seu finançament industrial. Així es va
crear el Banco de Bilbado (1856) i el Banco de Vizzcaya (1902).
DE
LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES
1.1 LA DISSOLUCIÓ
DELS ESTAMENTS PRIVILEGIATS
A Catalunya, com a resta d'Espanya,
els estaments van deixat d'existir amb la configuració de l'Estat
liberal al segle XIX. Les noves lleis impulsen la igualtat jurídica
de tots els ciutadans. Tots els grups socials pagaven impostos, eren
jutjats per les mateixes lleis i pels mateixos tribunals i gaudien
de drets polítics iguals.
Per tant, el conjunt de la població
constituïa una sola categoria jurídica, la dels ciutadans. Les
diferències socials continuaven existint, ja que provenien de
diferents graus de riquesa. En la nova societat es podia ascendir en
l'escala social. Els ciutadans quedaven definits per la seva
pertinença a una classe social.
La noblesa: es van suprimir les lleis
que els beneficiaven, hi ha haver un pèrdua d'alguns privilegis. Es
van anular els drets nobiliaris de no pagar impostos. Van mantenir
la seva importància social, econòmica i política. Es va integrar
en l'estrat més alt de la nova burgesia.
Clero: el procés de desamortització
i desvinculació va privar a l'església de moltes de les seves
terres. La llei d'exclaustració va fer que molts convents quedessin
buits, que els béns fossin desamortitzats i que alguns dels seus
tresors acabessin dispersos o malmesos. El clero va minvar de manera
considerada a mitjan segle XIX.
Malgrat tot això, l'Església
Catòlica mantenia una gran part del seu poder. La jerarquia
eclesiàstica van continuar exercint una gran influència política
i social. Durant el regnat de Isabel II va estar present en cercles
influents de pobles i ciutats, formà part de la camarilla reial.
Formaven part del senat. Durant l'època de la Restauració, hi va
haver un augment del nombre de clergues i de membres d'ordre
reliogios, sobretot els que es dedicaven a l'ensenyament. Tenien
alguns privilegis com per exemple no podien ser tancats a les
presons comunes i l'exempció d'obligacions militars.
1.2 UNA NOVA ORGANITZACIÓ DELS
GRUPS SOCIALS
A Espanya, especialment a Catalunya
s'hi constitueix dos grans grups socials; burgesia que tenia la
riquesa urbana i Proletariat que era format pels que només tenien
el salari pel seu treball manual.
Burgesia: eren grups formats per alta
noblesa, esdevinguda propietària agrícola i persones no nobles que
s'havien enriquit.
Després hi havia la petita, mitjana
i urbana burgesia que tenia càrrecs de l'administració,
funcionaris, comerciants,.. (gran diversitat de situacions).
Classe traballadora: era formada per
petits artesans, feien el servei domèstic. Eren els treballadors
del comerç i el nou proletariat. Les desiguals de riquesa i les
dures condicions de vida van donar lloc a nous moviments socials i a
ideologies polítiques. Reclamaven millores salarials i laborals i
denunciaven el capitaisme com un sistema social injust.
ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS
2.1 LA PERVIVÈNCIA DE LA NOBLESA
L'alta noblesa espanyola va
incrementar el seu poder econòmic. Van conservar la major part de
les terres i també van adquirir algunes de les desamortitzades. A
mitjans del segle XIX, Espanya era un país agrari i la noblesa esra
la que més terres tenia.
El destí de la petita noblesa va ser
diferent; els hidalgos eren molt abundants a la zona cantàbrica i
al nord de la Meseta, on van perdre el privilegi principal (exacció
d'impostos). Van anar desapareixent.
La noblesa catalana s'havia empobrit
a principis del segle. Els propietaris agrícoles provenien de
l'aristocràcia i van prendre part en la formació de l'Institut
Agrícola Català de Sant Isidre, que era un organisme actiu en la
defensa dels interessos dels propietaris agraris.
El poder de la noblesa espanyola
provenia de la influència política i social. Durant el regnat de
la Isabel II, formaven part de la cort i això els feia obtenir
privilegis, participaven en els negocis i càrrecs polítics i
militars. A L'últim quart del segle XIX es va começar a perdre el
poder econòmic de la influència política.
2.2 ELS GRUPS BURGESOS
El procés d'industrialització i
d'implantació del capitalisme va anar conformant una burgesia
vinculada als negocis, el comerç, la banca i el capital estranger.
Una sèrie d'actius negociants van engrandir les seves fortunes
gràcies a les concessions estatals i a les operacions de crèdit.
Van comprar deute públic de l'Estat i també van ser inversors de
la borsa. Algunes també van adquirir a propietats desamortitzades.
Van engrossir les files dels propietaris agrícoles i es van
convertir en rendista.
Els burgesos tenien orígens
regionals diferents, procedien de Astúries, Cantàbria, País Basc
Sevilla i Cadis, però el centre de les seves operacions era Madrid.
2.3 LA BURGESIA INDUSTRIAL
CATALANA
Entre el 1838 i el 1868 la burgesia
catalana que es situava sobretot a Barcelona, va viure un moment
d'esplendor que va ser lligat al desenvolupament de la indústria.
Entre aquest grup hi havia antigues
famílies que es van dedicar als negocis mercantils. També
industrials del cotó i del ferro, propietaris de finques urbanes a
l'especulació immobiliària i nova generació d'indians que havien
repatriat capitals de les colònies americanes.
Dins de la burgesia la més important
era la burgesia industrial que es consentrava a Barcelona, el
Maresme i a la zona d'Igualada. Es van agrupar en la defensa dels
seus interessos. Van constituir al 1826 la Comissió de Fàbriques
de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, transformada al 1847 en la
Comissió o Junta de Fàbriques que integrava els fabricans. Va
néixer Foment del Treball Nacional que juntament amb la Cambra de
Comer van dominar la vida econòmica dels catalans al final del
segle.
La burgesia industrial catalana va
ocupar un lloc secundari. Es va preocupar d'aconseguir de l'Estat
liberal la política proteccionista per a la seva indústria. La
feblesa numèrica, escàs del poder econòmic i la localització
perifèrica no va fer possible el model de societat industrial més
productiu.
2.4 LES CLASSES MITJANES
Van constituir una franja intermèdia.
Representaven menys del 5% de la població espanyols. Eren formades
per propietaris de terres miyjans, comerciants, petis fabricants,..
La seva riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus
ingressos eren desiguals. El desenvolupament va anar lligat al
creixement urbà i l'axpansió de l'administarció i dels serveis.
Al 1860 el cens espanyol mostra un
col·lectiu important d'assalariats públics (mestres,
funcionaris,..). També hi va haver un conjunt de professionals
liberals que eren agrupats en tress cossos; uns eren relacionats amb
les lleis, els altres amb la construcció i en la propietat
immobiliària i el últims amb salut.
Compartien amb els grups poderosos un
estil de vida. La seva capacitat econòmica era limitada i hi havia
una diferència important entre la petita burgesia de les grans
ciutats com Madrid o Barcelona.
LES CLASSES POPULARS
3.1 ARTESANS I GRUPS URBANS
Malgrat que els privilegis gremials
van desapareixer a Espanya al segle XIX la pervivència del món
artesà tradicional va ser molt important. Hi va haver un fort
sector artesà a les zones rurals, on feien productes manufacturats.
Al 1860 hi va haver 666.000 mil de persones en oficis artesans i
556.000 mil ajudants d'aquests. A Catalunya, els menestrals,
constituïen petits artesans i comerciants, que feien crítiques al
model liberal.
El creixement urbà va provocar la
concentració a les ciutats d'una sèrie de treballadors de serveis,
com, treballadors de la nateja, petits funcionaris, empleats de
banca,... Entre les classes més humil hi predominaven les dones,
que s'ocupaven del sector domèstic. La majoria dels treballadors
eren de les zones rurals, feien moltes hores laborals, però els
salaris eren molt baixos. També hi havia dones que treballaven de
bugadores, planxadores, cosidores,...
3.2 L'EVOLUCIÓ DE LA PAGESIA
La reforma agrària liberal va
concentar la propietat de la terra en mans d'un nombre reduït de
propietaris. La manca d'un procés d'industrialització va frenar
l'emigració a les ciutats i la majoria dels pagesos van marxar cap
al camp. Va augmentar la figura del pagès sense terres.
Al 1860 a Espanya hi havia uns 2,6
milions de jornalers i la situació dels pagesos no ha millorat.
Al segle XIX a Espanya hi havia grans
diferències regionals. A Castella la Vella, Andalusia o Extremadura
no només van conservar les terres sinó que també es van enfortir
amb el reconeixement de la propietat plena de les antigues
senyories.
En
Castella la Nova, Aragó i València uns grups de pagesos van poder
accedir a la propietat i millorat la seva situació. Hi va haver
canvis al 1830 i al 1870 on la majoria dels pagesos van veure
frustrades les seves apiracions. La fam de terres es va mantenir en
una bona part de l'Espanya agrària. Els pagesos tenien unes males
condicions de vida i el treball encara més dur. Era
difícil distingui el petit propietari, arrendatari, criat o
jornaler sense terres.
Els
pagesos van continuar sotmesos a relacions de tipus clientelar. Hi
va haver molt analfabetisme i la marginació social. Al segle XIX a
Espanya el 68 % de la població espanola representava analfabetisme.
El fet de que hi va haver males condicions de vida va fer que hi
hagi la conflictivitat social al camp. Hi va haver el procés
d'emigració cap a les ciutats més industrialitzades.
A
Catalunya la situació era diferent, molts arrendataris emfitètics
van poder accedir a la propietat i es va anar creant un grup de
petits i mitjans propietaris. Altres, van accedir al domini útil de
la terra que va generar una millora agrícola i augment del consum.
3.3 EL SORGIMENT DEL PROLETARIAT
Al principi del segle XIX és va
reduir el nombre d'obrers a Espanya i la majoria d'ells treballava
en la indústria tèxil catalana, per això els orígens de les
classe obrera van lligats al procés d'industrialització que es va
produir a Catalunya al llarg del segle XIX.
La nova indústria
es caracteritzava per l'utilització de mà d'obra assalariada,
gràcies a això, la indústria cotonera catalana va donar feina a
100.000 mil persones. Al 1856 a Barcelona que va ser el nucli
industrial, hi havia 54.200 obrers industrials. Les regles regulaven
noves reformes de treball. L'amo de diferents indústries, donava
feina a canvi d'un salari. No hi havia una jornada laboral regulada
ni una protecció en cas d'atur o una malaltia. Les dones
treballaven en les fàbriques juntament amb els infants majors de 7
anys, i cobraven menys que els homes. Les condicions de vida eren
molt dolentes. Els treballadors vivien en cases petites sense aigua
corrent. Les malalties infeccioses es propagaven molt ràpid. A
Astúries i al País Basc van augmentar obrers fabrils.
VIDA QUOTIDIANA I COMPORTAMENTS
SOCIALS
4.1 LA VIDA SOCIAL I LES FORMES
D'OCI
El pes dels terratinents va
consolidar una elit social més propera al prototip de rendista que
no pas al de burgés industrial. Només a Catalunya i a les zones
industrials del nord d'Espanya va ser diferent i el valor del
treball va ser predominant.
A finals del segle, una part de la
classe traballadora va començar a manifestar actituds
anticlericals.
A Cataluny i a la resta d'Espanya
l'ostentació de la riquesa va definir el nou gust burgès.
Volien mostar el públic el seu poder
i en la nova societat industrial i urbana les formes d'oci i les
diversions van passar a comercialitzar-se.
A Barcelona es va construir la
Societat del Liceu (1844) que va inaugurà el teatre i després de
l'incendi el va reconstruir. Es va estendre el gust pels jardins
d'esbargiment, on hi havia restaurants i cafès on s'hi celebraven
els balls. El passeig de Gràcia es va convertir en el passeig de
moda de la societat elegant de Bercelona. En la vida de pobles i
ciutats van adquirir la importància dels casionos i els cercles
dels propietaris. Entre les classes populars urbanes es va estendre
el consum d'anar als cabarets, als balls i a les revetlles. La
taverna era el principal centre de reunió dels treballadors.
La influència de les idees
socialistes i anarquistes i l'augment de l'alfabetitzaciño dels
obrers va afavorir la fundació d'ateneus, cases del pobles i
cercles obrers.
4.2 LES DONES EN LA SOCIETAT DEL
SEGLE XIX
El paper de la dona al segle XIX
estava determinat pel manteniment d'una concepció
tradicionals. En aquesta condició subidiària, sotmesa al món
masculí, s'hi trobaven totes les dones. Les dones en aquesta època
tenien unes certes condicions de vida i un paper social determinat.
Les dones que pertanyien al grup de
les elites tenien un destí essencal, que era el matrimoni. La llei
Moyano (1856) es obligava els nens i les nenes a assistir a
l'escola, però l'ensenyament es feia per separat. En l'ensenyament
masculí feien una preparació per exerci una professió, en canvi
en l'ensenyament femini hi predominava la costura i la doctrina
cristiana.
En les classes populars les dones
obreres també treballaven. Treballaven fins a proporcions del 90 %
i no tenien res en comú amb les dones burgeses. En la indústria
tèxtil de Barcelona hi treballaven 5.111 homes,16.466 dones, 2.197
nens i 3.195 nenes, en aquest exemple hi podem veure la importància
de les dones. També van participar en les reivindicacions obreres.
La Unió Manufacturera va ser vinculada a Les Tres Classes de Vapor,
que al 1872 tenia uns 10.000 associats i més de 2.000 eren dones.
En el sindicat La Constància, la majoria eren dones.
En l'àmbit rural les dones feien
tota la tasca agrícola. Les dones treballaven quasi les mateixes
hores que els homes, però també tenien que elaborar la majoria
dels productes necessaris per a la família, fer les tasques
domèstiques i tenir cura dels fills, dels ancians i dels malalts.
LES PRIMERES ORGANITZACIONS
OBRERES
5.1 EL NAIXEMENT DELS SINDICATS
OBRERS A CATALUNYA
Les primeres manifestacions de
protesta contra el nou sistema industrial van ser violentes,
clandestines i espontànies. En l'època del 1820, el ludisme va ser
la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de
les màquines. Alguns fins i tot van cremar les fàbriques.
L'incendi més important va ser a la fàbrica Bonaplata, a Barcelona
al 1835.
Aviat es van adonar que l'origen del
problema no eren les màquines, sinó les condicions de vida en el
treball. L'eix de la protesta obrera es va anar centrant en les
millores laborals i en la defensa del dret d'associació. Es van
crear les societats de socors mutus. Els obrers lliuraven una petita
quota, per assegurar-se de l'ajuda en cas d'atur, malaltia i
assistència.
Al 1840 va neixer la primera
organització sindical d'Espanya; Associació de Teixidors de
Barcelona que va ser lligada a la Societat de Protecció Mútua dels
Teixidors del Cotó de Barcelona.
Els primers sindicats eren
federacions d'oficis. Els treballadors afiliats pagaven una quota
per poder mantenir una caixa de resistència per sobre viure en cas
de la Vaga. Els industrials catalans no van acceptar la proliferació
d'associacions i les pressionares, perquè eren prohibides, cosa que
aconseguiren amb l'accés dels moderats al poder.
5.2 LA CONSOLIDACIÓ DEL
SINDICALISME
Amb l'arribada del Bienni
Progressista es tornen a autoritzar les associacios de traballadors.
El primer conflicte imporatant a Catalunya va ser la vaga contra les
selfactines (1854). Que va ser una reacció violenta, on hi van
cremar fàbriques i eren en contra de la nova màquina de filar. La
repressió de la vaga va ser molt dura. Els patrons van demanar al
govern l'aprovació de mesures repressives contra l'obrerisme. Es va
prohibir les associacions obreres, es va declarar l'estat de setge,
s'ordenà l'execució de Josep Barceló. Es va suspendre els
contactes col·lectius que s'havien signat després de la vaga. I es
va imposar l'acomiadament lliure.
Al 1855, hi va haver la primera vaga
general de l'Estat, que reclamava llibertat d'associació,
establiment dels horaris fixes, formació de comissió d'obrers i
patrons per dirimir conflictes laborals. Les propostes no va ser
acceptades i hi va haver una intervenció de l'exèrcit. La tornada
dels moderats al poder va comportar un nou decret que prohibia totes
les associacions obreres.
5.3 LES REVOLTES AGRÀRIES
Hi va haver un augment de la població
agrària assalariada, sense un creixement paral·lel del treball i
dels recursos, que va provocar un problema greu, sobretot a
Andalusia. En 1840 hi ha haver una onada de manifestacions i
ocupacions de terres que van recórre el camp andalús. Les males
collites van provocar situacions de fam, molts pagesos morien de
gana. El problema va empitjorar a l'any 1855, es van produir més
insurreccions que van ser reprimides per l'exèrcit i la guàrdia
civil. Hi va haver més moviments a Andalusia, Castella i zones
muntanyoses d'Aragó.
Al 1861 un aixecament a Loja va
assolir una gran intensitat. Entre 1860 i 1870 el bandolerisme es va
entendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a la
magnitud de les desigualtats socials.
5.4 SOCIALISME UTÒPIC I
REPUBLICANISME
Un nou corrent socialista conegut com
a utopisme que pretenia crear societats igualitàries, amb propietat
col·lectiva i posar fi amb les injustícies de la societat liberal.
Va arrelar amb força entre els cercles més conscienciats dels
assalaris espanyols.
A Catalunya el socialisme utòtic va
començar a difondre's a la dècada del 1830. El diari barceloní
''El vapor'' va públicar alguns articles sobre el tema. A la resta
d'Espanya, l'utopisme es va difondre per Andalusia on el líder va
ser Joaquin Abreu. Hi va haver escriptor (republicans sobretot) que
van difondre el socialisme i el cooperativisme. Es va destacar
Fernando Garrido, Sixto Cámara i Francesc Pi i Margall.
El primer obrerisme va estar molt
vinculat al republicanisme federal. L'arribada de les ideologies
internacionacioinals comportà una bona part del proletariat català
anés adoptant una actitud apolítica i propera a l'anarquisme.
L'ARRIBADA DE L'INTERNACIONALISME
(1868-1874)
6.1 L'ARRIBADA DE LA INTERNACIONAL
A ESPANYA
Després del triomf de la Revolució
de Setembre (1868) a Espanya va arribar un enviat de l'AIT, Giuseppe
Fanelli (Italià), que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear
els primers nuclis d'afiliats a la Internacional. Guiseppe Fanelli
era membre de l'organització anarquista Aliança Internacional de
la Democràcia Socialista, que va ser fundada per Bakunin a l'any
1868, que va difondre els ideals anarquistes. Anselmo Lorenzo i
Ramon Farga Pellicer (primers afiliats espanyols a aquesta
organització) van creure que el programa de l'Aliança es basava en
els principis generals de la Primera Internacional.
Les associacions obrers es van
expandir per tot Espanya. Hi va haver un 195 associacions que tenien
uns 25.000 afiliats que proveïen de Barcelona, Catalunya i de les
altres províncies d'Espanya com Andalusia i València. Al 1870 es
va celebrar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola.
6.2 CRISI I ESCISSIÓ A LA FRE
Paul Lafarque (gendre de Karl Marx)
al 1871 va arribar a Madrid i va impulsar la creació d'un grup
d'internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions
marxistes. S'hi van intergrar a aquest grup el Francisco Mora, José
Mesa i Pablo Inglesias que van desenvolupar una campanya a favor de
la classe obrera, que conquerís el poder polític. Es va fundar la
Nueva Feredaració Madrileña (caire marxista). La majoria de les
organitzacions espanyoles de l'AIT van mantenir l'orientació
bakunista.
La Internacional va ser declarada
il·legal a tot Europa, però a Espanya es va continuar la seva
expansió i durant la Primera Revolució es va assolir el nombre
màxim d'afiliats. FRE de l'AIT va perdre força.
ANARQUISME I SOCIALISME
(1874-1900)
7.1 ELS CORRENTS ANARQUISTES
Al 1881 es va fundar la bakuninista
''Federació de Trabajadores de la Región Española'', amb major
importància a Catalunya i Andalusia. Una part dels anarquiestes
s'organitzaven en grups autònoms revolucionaris partidaris de
l'acció directe ''terrorisme'' contra els tres pilars del
capitalisme. Hi va haver atemptats entre 1893 i 1897 contra Cánovas,
Martínez Campos i altres polítics '' bomba del Liceu i Corpus a
Barcelona''.
La repressió directe va ser per la
part de l'estat. L'anarquisme es divideix en dos corrents; els
partidaris de l'acció directa individual i els partidaris de
l'acció de masses, que s'anomena anarcosindicalista i va fundar
sindicats a Catalunya com Solidaridad Obrera (1907) i la CNT (1910)
7.2 EL SOCIALISME OBRER
La nueva Fereración Madrileña es va
transformar a l'any 1879 an l'Agrupación Socialista Madrileña, que
va ser fundada per Pablo Iglesias i va ser el nucli originari del
Partido Socialista Obrero Español. Presenta un programa de reformes
immediates (dret d'associació, reunió i manifestació,...). A
L'any 1886 es va públicar el el seu òrgan de premsa ''El
Socialista'', el 1889 el partit s'afilià a la Segona Internacional
Socialista i al 1890 va participar en la primera celebració del
Primer de Maig. Al 1888, el partit va celebrar el seu primer congrés
a Barcelona. El mateix es va fundar la Unió General de
Treballadors. Sindicants de masses que englobava tots els sectors de
la producció. Es va declarar no depenent de cap organització
política. Els treballadors havien de respectar el reglament i els
acord aprovats.
El PSOE va
créixer lentament a tot Espanya, però sobretot a Madrid, País
Basc i a Astúries. Poc arrelament a Catalunya i Andalusia on
dominava l'anarcosindicalisme.
